Nosaltres, els Beatles, passàvem tot el dia junts, era qüestió de temps que m’enamorés d’aquell tros d’home. En els assajos el veia tocar amb tanta passió que em sufocava i havia de sortir a prendre l’aire. Veia el seu tors lluent de suor i el cor em bategava a cent per hora, al ritme de la seva bateria. Al seu costat, em sentia com un adolescent en plena revolució hormonal. Me’n recordo que aquell dia estava conduint el meu nou Rolls Royce. El cotxe era alemany i tenia el volant a l'esquerre, per això em costava un poc dominar-lo, però em defensava. Fou el mateix dia en què estava disposat a obrir-li el meu cor al Ringo, el meu estimat Ringo. El John també m’havia ajudat a decidir-me, era el meu millor amic, formàvem un bon equip, encara que sabia que el cervell de la banda era jo i ho portava amb una mica d’enveja... per dir-te que es va apropiar del meu tema Imagine...! En fi, no ens desviem del tema. La qüestió és que anava amb el cotxe cap a casa seva, del Ringo dic, al carrer Abbey. Des de lluny el vaig veure sortir de casa seva, però no anava sol. El seu massatgista, el Lue, l’acompanyava. El Lue, parlant clar, estava bo i jo no podia competir amb aquell mulato, era un déu de banús. Mai no vaig arribar a saber si només eren amics o si els massatges del Lue el van encisar. Fos com fos, però, el món em va caure a sobre. Va ser massa per a mi, no podia apartar la vista d’aquella parella, estava completament consternat i, inevitablement, vaig perdre els nirvis i amb ells, el control del cotxe.
Van passar dues setmanes, el local començava a fer pudor, és que m’estava podrint. Llavors va ser quan es van veure entre l’espasa i la paret i van decidir fer un càsting secret de dobles per a suplantar-me. N’hi havia que eren horribles. Entre nosaltres, tots eren lletjos, no em puc creure que creguessin que s’assemblaven a mi, el més atractiu dels quatre Escarabats, tota una ofensa, la veritat.
Per sort, el més decent va ser l’elegit per a substituir-me. Encara és viu, es diu William Campbell, i pel que sembla li va agafar el gust a això de ser jo per que han passat quaranta anys i encara segueix... En fi, no li retrec, a qui no li agradaria ser jo?
L’únic que puc fer ara, però,és resignar-me, al cap i a la fi no s’hi està del tot malament al paradís. Ens ho passem bé aquí, de vegades organitzem partides de póker amb el Jhon, l’Elvis, el Frank Sinatra i el Ray Chales, que com que el pobre és cec, sempre li mirem les cartes! No tenim remei.
